La malaltia no és un tema nou en l'art contemporani. Poden adduir-se, com a mínim, dues perspectives de l'art més recent des de les quals s'ha abordat aquesta qüestió. Per una banda, les propostes estètiques que s' han centrat en el cos i totes les idees que porta associades (identitat, gènere, fisicitat, malaltia). Per altra, les tendències de l'art més recent que es proposen plantejar problemes socials o posar en primer pla les reivindicacions de col.lectius determinats s' han ocupat de la dimensió social que ha pres la malaltia en el món contemporani, com en el cas de la sida.

El primer que sorprendrà al visitant és la heterogeneïtat de les obres. Aquesta diversitat no és tan sols formal, sinó que afecta també al contingut de les propostes. El conjunt de l'exposició aconsegueix reunir aproximacions completament diferents a la idea que fa de nexe temàtic.

El dolor, el deteriorament del cos

La malaltia com a tema d'una proposta artística ens fa pensar, d'entrada, en un contingut dramàtic o, si mes no, punyent, torbador, associat a idees com el dolor o el deteriorament del cos. Cabria situar en aquesta línia les obres de Pere Folch i Pepe Miralles. Folch ens mostra cinc pintures al…lusives a la seva pròpia experiència del tema. Es reitera en totes elles la imatge d'una columna vertebral, inserida en el perfil d'un personatge només insinuat. Al voltant, algunes inscripcions en llapis ens proporcionen altres pistes per tal de comprendre que les cinc imatges al·ludeixen al particular via crucis del malalt: el diagnòstic, la intervenció, la medicació, el dolor. Dues de les pintures tenen un aspecte més fosc, quasi tenebrista, mentre que les altres tres son més clares, damunt paper, barrejant pintura, dibuix i vernissos transparents.

L'obra de Miralles també presenta el tema d'una manera força crua, amb una formalització austera. El títol Mantenir, sostenir, sustentar és ja força explícit. Els degotadors i els coixins de què se serveix l'artista fan pensar en tot allò que es fa per tal de mantenir el malalt; fins i tot en els casos en que això, mantenir o sostenir, és l'únic que hom pot fer. Aquesta presentació nua de degotadors i coixins remet al món desagradable i asèptic dels hospitals. L'austeritat de la posta en escena contrasta de forma inquietant amb el dramatisme del contingut. Com en tantes altres obres d'artistes de les darreres dècades, podem llegir entre línies una vetllada referència a la sida.

No totes les obres presents a l'exposició, però, se centren en una visió tan opressiva de la malaltia. La proposta de Joan Rom és força diferent. És una escultura de la sèrie grip, en la qual Rom explorava l' estat de consciència tan particular a què ens sotmeten la febre i el malestar de malalties força més «lleugeres» que les que hem al…ludit fins ara. La peça expòsit, en concret, està feta amb llana reutilitzada, i suggereix les idees d' escalf, protecció. Com és habitual en aquest artista, els materials i les formes utilitzades donen peu a subtils associacions d'idees i sensacions.

Enfront dels microbis

També de carácter desdramatitzat és l'aportació de Ramón Vilella. Si més no, l'aparença és més pictòrica, amb un fort component de dibuix, i amb figures esquemàtiques, que poden remetre al món del còmic. Es tracta d'un grup de cinc pintures formant un conjunt. En elles hi trobem representacions de personatges afectats per dolences en una constel…lació d'imatges que els confronta a bestioles amb aspecte d'amebes o microbis.

L'exposició es completa amb el vídeo d'Iñaqui Álvarez, en el qual veiem a gent del seu entorn que explica davant la càmera què és per a ells el dolor. Tant el fet que la projecció sigui en blanc i negre com la manipulació de la càmera per part del propi entrevistat ens remeten a qualitats expressives que ja hem comentat en altres peces: l'austeritat i l'economia de mitjans com a vehicles idonis per a fer referència a un tema torbador. Les respostes que recull el vídeo van des de la narració d'experiències personals o familiars o la implicació emotiva en la resposta, fins els qui trivialitzen el tema.

Albert Macaya
19 de maig de 2001