La llei del més fort és la llei imperant a la naturalesa. Això diuen. I aquesta premissa, de manera perversa, és esgrimida per aplicar-la als actes humans intentant justificar l’injustificable.

Per crear un món regit pels interessos d’uns quants a costa d’extingir el món que és de tots. Els exemples no s’acabarien mai, però els centro en tres grans blocs: no a les guerres, denúncia dels conflictes tant en l’àmbit més pròxim com en l’àmbit global, i Mèxic, país que em deixà una petjada inoblidable.

Aquesta és la maleïda realitat que traspua en aquesta obra, plena de contingut social. Un artista no és una entitat independent i desvinculada, és un ésser que pertany a un món, que té les seves inquietuds i els seus ideals. I això és el que es reflecteix en aquestes teles: un clam a través dels colors i de les formes.

Per poder realitzar aquesta exposició, m’he servit d’una eina que forma part de la nostra quotidianitat: les noves tecnologies i, en especial, Internet. La xarxa m’ha proporcionat un material que he transformat, reinterpretat. És a dir, amb els mitjans actuals que tinc a l’abast no he renunciat a la vessant d’elaboració artesana de l’obra. I aquests mitjans són els que també m’han ajudat a complementar les peces de l’exposició, amb les referències a les pàgines web vinculades directament amb els temes reflectits. Per això afirmo que aquesta obra no em pertany, pertany a la xarxa.

La Terra és una suma de mons, i només continuarà sent així amb el respecte. Perquè prevalgui, nosaltres hi hem de dir la nostra. No podem restar muts i impassibles. No ens ho podem permetre.