Malgrat tot, l'espectador té l'opció de no quedar atrapat en l'aparença pura de les imatges de cors que semblen reals. Més enllà del primer pas de contemplació, hi ha la possibilitat d'extraviar-se en tota una geografia configurada per diferents plans superposats què menen a significacions diferents. En aquest punt, diversos conceptes contraposats esdevenen metàfores que relacionen allò aparentment inassociable, tot conferint no un sentit exacte, sinó la possibilitat de trobar cadascú una possible resposta a través del seu propi vagatge.

Entre totes les dualitats que s'estableixen -amor/odi, matèria/esperit, vida/mort, masculí/femení...-, una és la visió publicitària del signe religiós, que es mostra en les teles a manera d'estendards, contraposada a les capses compactes transparents, que a manera de relicaris són el vessant introvertit d'una mateixa història. L'espectador, en la seva intimitat, es veu doblement agredit, de forma envolvent i explícita, per una banda; i de manera més subtil, tot demanant la seva aproximació, per l'altra. El joc irònic que apareix en algunes teles com en la que es llegeix una marca coneguda de refresc, no fa res més que reforçar aquest sentit publicitari que embarcava el peregrí a l'edat mitjana a la recerca del Misteri. Però les respostes possibles no s'assoleixen a partir de la pura contemplació, tal i com ja hem comentat, sinó que és en el trajecte on resideix el sentit, el qual sorgeix de la cruïlla entre el vagatge que ha menat el Pere Folch vers aquest resultat i el vagatge de l'espectador. Aquí, en el terreny del que no pot ser dit perquè no té sentit, del que no es diu però malgrat tot circula, és on s'amaga el veritable misteri, és on resideix tota significació.

Aquesta referència a l'edat mitjana no és casual. L'edat mitjana inventa tot de coses amb les quals hem de comptar encara avui: els bancs i la lletra de canvi, l'estructura de l'administració i de la política municipal, les lluites de classes i la pobresa, la polèmica entre l'església i l'estat, la universitat, el terrorisme místic, l'hospital i el bisbat, l'organització turística (si substituïm Jerusalem o Sant Jaume de Compostel.la per les Maldives) i, fins i tot, el concepte d'amor a Occident. Però, sobretot, l'edat mitjana és l'estètica de ia metafísica, del símbol, de l'al.legoria. Les coses són belles, segons Plotí, precisament en la mesura que, símbols immediats, manifesten de forma indubtablement perible, mòbil i imperfecta, la perfecció de I'U, de l'lntel.lecte, de l'Amor.Així doncs, les formes sensibles es converteixen en formes de coneixement de la veritat última. 

La iconografia d'on parteix la present obra, la noció de "Sagrat Cor", sembla situar- se en el Barroc, com barroca és la revalorització de la metàfora com a mitjà de coneixement, però els referents de l'autor, la seva preocupació sobre la temàtica religiosa, el concepte de peregrinatge, les fonts literàries, la noció de vestigi sagrat, de relicari, etc, s'inserten en el més íntim de la cultura medieval. 

A diferència de la nostra lliure propensió vers l'heretatge clàssic, que ens commina a reconstruir l'antiguitat per ser motiu de contemplació, Umberto Eco assenyala que la nostra necessària atenció vers l'heretatge medieval, es manifesta apedaçant-ne els vestigis, utilitzant-los com a contenidor per posar-hi alguna.cosa que mai podrà ser radicalment diferent del que ja hi havia. De la mateixa manera, De totcorno és una mostra museïficable de vestigis del passat, sinó l'apedaçament acurat de l'àmplia geografia del Misteri, que commina l'espectador a reconstruir d'una manera viva part de la seva història, perquè, tal i com deia René Magritte, si hi ha algun sentiment mancat de tot interès és el de la pura i simple contemplació.

Glòria Cot